Dèdals i escenógrafies de l’absència – Ramon Alabau

Estaves maldant amb la racionalitat geomètrica y la visceralitat orgànica quan et va seduir la idea de la morbidesa, el panteix frenètic de la vida, el mossec tossut del temps, la ineludible deterioració de la materia. Volies fixar l’inici somort, imperceptible i resolt de la destrossa o be el desfici exultant, corrosiu i irreversible de la putrefacció.

Desprès vas voler deturar, embolcallar, momificar el vertigen consumptiu de la descomposició. A la flonjor evanescent va succeir el tremp del embenatge, tes tabal on feries retrunyir l’eco llunyà del cos exclòs, elidit, abolit. Embenaves l’aire per eternitzar l’absència. De l’objecte fos, només en quedaven el nervi, la tibantor, l’impuls, les tensions. Materialitzaves, sembla impossible, la força febril i fugaç, esculpies una empremta enterca dins l’espai desallotjat, com el ressòl incorpori, pero punyent, rau dins la memoria.

Mes tard aquella dermis nua et feria l’ullet i posaries les teves mans al servei de la pell tensa que encerclava el buit i que, cobejant la carn i assolint el bronze, anava adquirint gruix, corporeïtat física, omplint-se de corbes i doblecs, els plecs i les preguntes, els plecs que simulen els intersticis de la vulva i les preguntes que nien als meandres del cervell. L’espai interior que aquesta intemperància formal delimitava, era indefectiblement geomètric, la precisa i austera realitat del cub.

I el cub va acabar per reclamar-te que omplissis el seu volum vacu. I ressorgiria la teva fidel déria arquitectònica, la concepció d’universos en miniatura, la gestació d’escenaris simbòlics que traduïssin la petja immarcescible del temps viscut. Hi vessaries llum i ombres, creant un món inassequible com els pòsits del record, inabastable com la imatge dins el mirall, accessible únicament mitjançant la mirada amatent.

Hem d’acostar-nos i guaitar amb deteniment aquestes arquitectures interiors, recórrer amb ullada borgiana els seus dèdals misteriosos: són temps cristal·litzat. Descobrirem jardins habitables: l’espai reclòs, ideal, invulnerable… Hi trobarern també els vestigis verticals d’un temps de màgia, d’un temps de ràbia: cúpules, murs, esglaons, grafies, escletxes, runes, engrunes, esvoralls, el mos del temps, l’unglot dels dies, el polsim dels segles… Com un déu menor, aquell Gulliver que envejàvem en la nostra infantesa, escodrinyem els laberints proustians, aboquem-hi Íes nostres ficcions, recuperem una música extingida.

Amic voyeur, esdevé voyant.