No ens trobem davant unes peces que remetin, al primer cop d’ull, als tòpics escarafalls i folklorismes propis de les representacions d’aquest episodi. No trobem grandiloqüències, no trobem gestualitats teatrals, no trobem excessos formals ni materials, no trobem altaveus que amplifiquen les buidors.

Trobem una altra manera de mirar les coses. Trobem una mirada sincera, trobem un acostament respectuós, trobem la materialització oportuna per a un discurs amb moltes cares. Amb una preocupació evident per posar la reflexió per davant de l’espectacle, Morera pren un llistat de voluntats i les executa sense concessions: no matar les arestes; prescindir de tot esteticisme; sobrietat rigorosa; equivalència entre fons i forma; participació determinant de l’observador; ocupar l’espai des de la matèria i la seva ombra.

Així, obté un seguit de petites peces, de volum cúbic, on tan important és la seva part material -que esdevé abstracta- com la projecció de les seves ombres -que esdevé reconeixible, La carnalitat i l’espiritualitat; el tangible i l’intangible. La mirada intransferible de l’observador fa néixer una nova realitat. Tant indispensable és la llum com la voluntat de veure-hi.

Allunyant-se dels sorolls escenogràfics, Morera ens parla de la importància de la mirada; ens incita a cercar altres maneres de mirar, per descobrir més enllà de la matèria una realitat no palpable; ens proposa de compartir una globalitat transcendent.

I en aquest caminar, Morera no perd cap de les emocions que el camí del Calvari ens provoca. L’aspror, el neguit, la terrible simplicitat, la inexorabilitat de la fi, la transcendència, la no gratuïtat. Però sobretot ens remarca, amb els seus jocs de buits i plens, amb les figures inexistents que es creen en formar la seva pròpia ombra, que la importància de la creu no rau en ella mateixa, sinó en la seva projecció. La creu no és una fita per a la mort; és un mitjà per a la Vida.

DANI FONT